|
|
Dopo quattro mesi a Padova, il mio Leonardo è finito.
Durante questo tempo qui ho imparato abbastanza italiano, ma non solo, anche ho imparato al lavoro e con la gente che ho conosciuto.
Sono contento di avere fatto tante gite e avere visto tante luoghi belli, anche di avere assaggiato tanto buon cibo.
E voglio credere che sono riuscito a conoscere un po’ questa società italiana che tante volte mi stupisce e mi fa confrontarla con la società da dove vengo; ma non solo, voglio anche credere che sono riuscito a conoscermi (e forse capirmi) un po’ meglio.
Insomma, é stata una bella esperienza.
Últim fi de setmana abans de tornar; calia despedir-se fent quelcom especial. I què millor que un road trip per la Toscana. Un cotxe de lloguer i tres dies per endavant; el viatge comença; els nostres dies a Itàlia s’acaben.
El primer dia un sol esplèndid ens acompanya. Un cop som a terres toscanes, Pistoia és la primera parada. Al ser petita no m’esperava gaire, però a l’arribar a la Piazza del Duomo quedo convençut de l’encert d’haver-nos aturat; al voltant de la plaça el poder manté una dialèctica a través de l’imponent arquitectura dels seus edificis.
Fem el picnic sobre les muralles de Lucca, estirats sobre la gespa i a l’ombra; la fortificació que encercla la ciutat és avui en dia un magnífic cinturó verd. Les “esglèsies zebra” (terme de collita pròpia) se’ns apareixen en el nostre camí però és un altre cercle on fem el café: la Piazza de l’Anfiteatro.
El sol que ens ha acompanyat durant tot el dia ens il·lumina amb els seus últims rajos la Piazza dei Miracoli de Pisa,
I es fa de nit, però no és una nit qualsevol, és la Notte Bianca a Firenze. Desfem a tota velocitat el camí que tranquil·lament hem fet durant tota la jornada fins a arribar a una Firenze inundada de gent. Gràcies a l’hospitalitat fiorentina provo el negroni a la mateixa Piazza della Signoria abans de fer una excepcional visita nocturna a l’espectacular Palazzo Vecchio.
Segon dia. Arribar fins al mar ens consumeix tot el matí, creuem la Toscana per carreteres secundàries que en principi discorren entre el particular paisatge de turons sembrats i coronats per pobles medievals però que ens acaben ficant enmig de frondoses valls fins a arribar al mar.
Ens regalem una mica de peix i marisc per dinar a la lletja Follonica. La bellesa la trobem a Cala Violina, una platja verge amb una fina sorra molt particular: al trepitjar-la produeix un lleuger so… diuen que semblant al so del violí quan és fregat.
És diumenge, dia de tornada – i, malauradament, de pluja – , però encara ens queda molt per veure de camí cap a casa. Per començar, Siena; la Piazza del Campo és espectacular – i un dia de Palio ho deu ser molt més… – .
A continuació, el poble emmurallat de Monteriggioni, que conserva la muralla intacte en tot el seu perímetre.
La carretera cada vegada té més revolts i comença a enfilar cap amunt, fins a Volterra, on a part de pluja ens trobem una boira tant espessa que apenes ens permet admirar-la; les panoràmiques queden per una altra ocasió.
I finalment, amb el permís de la pluja, San Gimignano, indistingibles les seves torres degut al mal temps. Per davant ja només queden unes quantes hores de cotxe sota una intensa pluja fins a Padova… i apenes set dies per la fi de la beca Leonardo.
La casualitat va voler que coincidíssim un moment per internet. Al vespre següent el “viatger al volant” es va presentar a Padova després d’haver creuat els Alps des de la que els italians coneixen com a Monaco di Baviera – és a dir, Munic – .
Sense gaire temps, apenes una passejada nocturna pel Santo i Prato della Valle i unes pizzes, abans que el viatger fos acollit pels Leonardini.
Ieri sabato sono andato con tre “Leonardine” a la “rossa” Bologna.
Anche se non ha fatto bel tempo, e persino ha piovuto un po’ , abbiamo passeggiato tanto!
Sin dai primi passi, ci siamo accorto che la città ha un colore particolare: i palazzi in centro hanno colori che sono mescole di rosso, arancione e marrone. E anche ci siamo resi conto del fatto che Bologna è piena di portici, tutti quei palazzi rossastri hanno larghi portici sotto i cui si passeggia… belli marciapiedi!
Come i musei bolognesi sono gratuiti, abbiamo visitato il Palazzo d’Accursio, dove, inoltre i soffitti dipinti e i quadri, ci ha sorpreso molto un modellino della Bologna medievale: la città aveva un sacco di torri !! Purtroppo, oggigiorno solo due restano in piedi.
El mateix dia que es feia la Su e Zo i per i ponti , jo em vaig fer la meva marató particular per Venècia. Feia un parell de setmanes que havia fet una marató museística: Palazzo Ducale, Museo Correr i Ca Rezzonico, així que aquesta vegada vaig pensar que el que em tocava era deixar-me “perdre” entre calli, campi e canali i anar descobrint racons i treure el cap en alguna esglèsia.
En canvi, a la tarda vaig agafar el bitllet de vaporetto (vàlid durant 12h) i amb un grup de Leonardini ens vam embarcar a la descoberta de la llacuna veneciana.
La primera illa que vam veure va ser la colorida Burano, a on cada casa està pintada d’un color diferent. Em diran que no és aquesta la raó, però certament no se m’acut una altra manera de fer venir turistes a aquesta illa: amb tots el monuments i obres d’art a Venècia, has de diferenciar el teu producte amb quelcom totalment diferent. Però bé, la veritat és que és molt curiós de veure.
La següent illa va ser Lido, on vam veure per primer cop el mar obert.
I ja al vespre, San Giorgio Maggiore, l’illeta davant mateix de Piazza San Marco, l’indret ideal per a gaudir de la posta de sol i despedir-se de Venècia
Un dia aprofitadíssim a Vicenza, pràcticament ho vàrem veure tot.
Per començar, la meravella del Teatro Olimpico ; un teatre a on el públic hi va sense que hi facin cap obra, el mateix teatre és l’obra.
Com que el temps no acompanyava i estaven inclosos en el bitllet, vam fer una visita a la pinacoteca del Palazzo Chiericati i al Museo Naturalistico Archeologico.
Una passejada pels voltants de la Basilica Palladiana – la comparació amb el Palazzo della Raggione de Padova és innevitable – i un panino caldo per dinar.
I és que calia agafar forces per a “pelegrinar” fins al Santuario della Madonna di Monte Berico per a contemplar unes bones vistes de la ciutat. No només teníem Vicenza als nostres peus, a aquelles alçades també tinguerem una cita amb la història al Museo del Risorgimento e della Resistenza.
I fou encara des de dalt del Monte Berico que albiràrem l’enèssima meravella palladiana ; no vàrem dubtar en posar-nos en camí fins a arribar a la Villa Almerico Capra ‘La Rotonda’. Coneixíem ja la perfecció de la seva geometria exterior però no per això l’interior ens va deixar de sorprendre.
La Vicenza d’Andrea Palladio ben valgué la jornada sencera.
Per segona vegada en una setmana vaig agafar el tren fins a Trieste, aquesta vegada però només hi estava de camì cap a un altre retrobament, aquest cop a Eslovènia. Tot i això, vaig tenir temps per agafar l’autobùs adequat – el 36 - fins al Castello di Miramare abans de creuar la frontera.
Aprofitant el bon temps, vam passar el dia a Bled, on hi ha un bell llac entre muntanyes, amb una petita illeta al bell mig i un castell que se’l mira des de dalt d’un cingle una de les ribes. Com no podia faltar, un servidor es va deleitar amb l’especialitat local: la kremšnita .
A Ljubljana vaig confirmar-me com un fan del sirov burek i el dissabte a la nit vaig gaudir de la victòria sobre el Madrid en un bar d’esports on hi havia eslovens enfundats en samarretes blaugranes.
La tornada a Itàlia la vaig fer creuant en un cotxe eslové una frontera vui dia inexistent però que en el seu dia era ni més ni menys que el Telò d’acer: en sòl italià Gorizia, en sòl eslové Nova Gorica.
Il sabato scorso sono andato a Trieste con alcuni degli altri stagisti Leonardo. All’inizio volevamo andare a Trento, ma la previsione del tempo ci ha fatto recarsi all’est, cioè, Trieste.
Ottimo per me perchè pochi giorni prima avevo sentito a Boris Pahor a Padova.
A mattina siamo girati in centro e abbiamo salito al colle di San Giusto , poi abbiamo sceso a pranzare e a abbronzarci un po’ al bacino che c’è di fronte a la Piazza Unità d’Italia.
E poi volevamo andare al Castello di Miramare, ma abbiamo sbagliato il numero di pullman e invece di prendere il 36 abbiamo salito a quello che ci porta alla Grotta Gigante / Briščkova jama ; ed è stato così come abbiamo visitato la grotta che comunque ci a piaciuto.
Purtroppo non abbiamo avuto tempo di più, e, come il sole nel tramonto, anche noi siamo partiti da Trieste.
La setmana passada, a Il Bo , vaig tenir l’oportunitat de sentir a Boris Pahor, testimoni d’excepció del segle XX a Trieste.
La vida de l’escriptor eslovè, gairebé centenari, és paradigmàtica del seu temps: nascut a la Trieste austríaca en el sí d’una família de la minoria eslovena, “esdevingué” italià després de la Ia Guerra Mundial, visqué la repressió del feixisme italià sobre les minories, serví a l’exèrcit feixista italià a Líbia a l’inici de la IIa Guerra Mundial, visqué l’ocupació nazi de Trieste, s’enrolà als partisans iugoslaus, fou pres dels camps de concentració nazi a França i Alemanya, veié la seva ciutat esdevenir un Estat sota administració de l’ONU – el Territori Lliure de Trieste - abans que s’unís a la recent nascuda Ia Repùblica Italiana, fou un dissident comunista a les portes del Teló d’Acer, visquè la independència d’Eslovènia, … i amb el segle XXI ha esdevingut ciutadà de la Uniò Europea.
De les seves paraules em vaig quedar especialment amb dues questions polèmiques.
La primera, per què no es van fer uns judicis com els de Nuremberg a Itàlia?? Segons ell, perquè hi va haver un pacte tàcit amb els aliats: un judici als feixistes italians podria haver donat més força encara al PCI.
La segona, a Itàlia sovint es sol denunciar les foibe – assassinats d’italians d’Ístria i Dalmàcia per part de partisans iugoslaus a les acaballes de la IIa Guerra Mundial – però s’obliden deliberadament els camps de concentració per a eslaus del Duce creats pocs anys abans.
Hoy, al llegar al trabajo mi compañero de trabajo me ha hecho una pequeña bromita que ha terminado con el grito ” Pesce d’aprile! “.
Al ver mi cara de no haber entendido nada, ha comprendido que yo no tenía ni la menor idea del día en el que estamos hoy: 1 de abril . Y es que en Italia – como en muchos otros países - el día en que se gastan bromas no es el Día de los Inocentes, sino el Pesce di aprile .
|
|
Recent Comments